Plantejament
En el cas que una parcel·la urbana estigui al 50 % a nom d’un propietari en ple domini i l’altre 50 % correspongui a un fill com a nu propietari (sent l’usdefruit titularitat de la cònjuge), a qui s’ha d’emetre el rebut de l’IBI?
És a dir, el dret d’usdefruit (art. 61.1.c TRLRHL) es predica únicament sobre el 50 % de la parcel·la, mentre que el dret de propietat plena (art. 61.1.d) recau sobre l’altre 50 %.
Entenc que els nusos propietaris no estan obligats al pagament en cap cas, però el rebut s’ha d’emetre íntegrament a la usufructuària, o s’ha d’emetre un 50 % a la usufructuària i l’altre 50 % al propietari en ple domini?
Resposta
L’ art. 61 del RDLeg. 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals -TRLRHL-, configura el fet imposable de l’impost sobre béns immobles -IBI-, establint:
«1. Constitueix el fet imposable de l’impost la titularitat dels drets següents sobre els béns immobles rústics i urbans i sobre els immobles de característiques especials:
- a) D’ una concessió administrativa sobre els mateixos immobles o sobre els serveis públics a què es troben afectes.
- b) D’ un dret real de superfície.
- c) D’ un dret real d’ usdefruit.
- d) Del dret de propietat.
- La realització del fet imposable que correspongui d’entre els definits en l’apartat anterior per l’ordre en ell establert determinarà la no-subjecció de l’immoble urbà o rústic a les restants modalitats en el mateix previstes. (…)”
D’ acord amb aquest precepte, la concurrència d’ un els drets previstos a l’ art. 61.1 TRLRHL exclou la subjecció de l’ immoble a les modalitats restants en l’ ordre fixat. Per aquest motiu, l’ existència d’ un dret d’ usdefruit sobre un immoble desplaçaria el gravamen sobre el dret de propietat, fent que l’ usufructuari assumeixi la condició de subjecte passiu a títol de contribuent, alliberant d’ aquesta manera el nu propietari.
Tradicionalment, aquest precepte s’ ha interpretat d’ una forma literal, de manera que, si existia, per exemple, un dret d’ usdefruit sobre un bé immoble, amb independència que aquest recaigués sobre la totalitat o només una porció del mateix, l’ usufructuari havia de suportar la totalitat de l’ impost. Així, la Consulta vinculant de la DGT V0475-18 de 21 de febrer, mantenia:
«Com a conseqüència de la prelació de drets establerta a l’ article 61.2 del TRLRHL, l’ existència d’ un d’ ells exclou com a subjectes passius els titulars dels drets enumerats posteriorment, de manera que només pot ser subjecte passiu el titular d’ un d’ aquests drets: en primer lloc, el concessionari, si no n’ hi ha, el superficiari, en el seu defecte, l’ usufructuari i en absència dels anteriors, el propietari, però mai concurrentment, llevat de l’ excepció prevista per als béns immobles de característiques especials.
(…)
Per tant, en el cas plantejat, el subjecte passiu serà el consultant com a titular del dret d’ usdefruit, encara que el seu dret d’ usdefruit només recaigui sobre el 50% del bé immoble. Tot això, sens perjudici de la facultat de repercutir la càrrega tributària suportada sobre la resta de titulars de drets sobre aquest bé immoble, conforme a les normes de dret comú.»
Tanmateix, aquesta interpretació ha estat corregida per la jurisprudència del TS que, en la seva sentència de 12 de desembre de 2022, interpreta l’ art. 61.2 TRLRHL en el sentit que:
“… atenent al principi de capacitat econòmica, en els supòsits d’ un dret real d’ usdefruit que no s’ estengui sobre la totalitat d’ un bé immoble sinó únicament sobre una part d’ aquest, l’ usufructuari, en la seva condició de subjecte passiu, ha de fer front al deute tributari en proporció a la seva quota de participació en el dret real d’ usdefruit sobre l’ immoble.»
És a dir, quan el dret d’ usdefruit és parcial i coexisteix amb drets de ple domini sobre altres fraccions indivises del mateix immoble, es genera una concurrència de fets imposables que s’ ha de gravar de manera proporcional a les respectives participacions dels comuners. Aquesta interpretació és l’ única compatible amb el principi constitucional de capacitat econòmica consagrat en l’ art. 31.1 CE, ja que obligar un usufructuari parcial a satisfer la totalitat de l’ impost significaria fer-li tributar per una manifestació de riquesa que pertany en exclusiva al titular del ple domini restant.
En aquesta línia, la Consulta vinculant de la DGT V0099-25 de 5 de febrer considera que:
“… en el cas que sobre un mateix bé immoble coexisteixi el dret d’ usdefruit que no s’ estengui sobre la totalitat de l’ immoble juntament amb el dret de propietat, el fet imposable de l’ IBI es realitza per ambdós drets, és a dir, que queden gravats per aquest impost tant el dret d’ usdefruit com el dret de propietat, cadascun per la part del bé immoble sobre la qual recau.
Així, en realitzar-se respecte dels immobles objecte de la consulta el fet imposable de l’IBI, tant pel dret d’usdefruit com pel dret de propietat, hi haurà dos subjectes passius: el propietari i el titular del dret d’usdefruit, estant ambdós obligats al pagament de l’impost pel seu respectiu dret.»
Per tant, en el cas consultat, el propietari del 50% indivís de la parcel·la en ple domini és subjecte passiu de l’impost per aquest percentatge. Per la seva banda, la usufructuària respondrà de l’ altre 50%. El nu propietari no fa el fet imposable de l’ impost.
Conclusions
1a. Quan l’ usdefruit recau únicament sobre una part de l’ immoble, l’ usufructuari només és subjecte passiu de l’ IBI respecte d’ aquesta participació.
2a. El nu propietari no té la condició de subjecte passiu de l’ IBI, en quedar desplaçat per l’ existència del dret d’ usdefruit sobre la seva participació.
Font: El Dret Local
