Plantejament
Aquest ajuntament té contemplada en la seva ordenança de l’ IBI una bonificació en base a l’ art. 74.1 TRLHL, en els termes següents:
«Tindran dret a una bonificació en la quota íntegra de l’Impost, per l’import i durant el temps que s’indiquen, els béns immobles urbans enclavats en les àrees o zones que es relacionen a continuació, conforme a les especificacions que s’assenyalen (bonificació prevista en l’article 74.1 del R.D.L. 2/2004).
– Zona 1: _____. Ús del sòl: agrícola; tipologia constructiva rural no residencial, 50% durant 10 anys.
– Zona 2: _____. Ús del sòl: agrícola; tipologia constructiva rural no residencial, 50% durant 10 anys.»
Han transcorregut 10 anys des que es va atorgar la bonificació als immobles situats en aquestes zones. L’equip de govern vol concedir-la novament.
N’hi ha prou per a això l’acord plenari d’atorgar una pròrroga per uns altres deu anys, o no seria realment una pròrroga sinó una nova concessió de la bonificació per 10 anys en aplicació del que disposa l’ordenança?
En l’ ordenança no s’ indica res sobre la possibilitat de pròrroga ni sobre el límit de vegades en què es pugui atorgar la bonificació.
Si el tràmit consisteix únicament en l’acord del ple aprovant l’atorgament de la bonificació per 10 anys, cal publicar-lo al BOP? O, en no tractar-se d’una modificació de l’ordenança sinó d’un simple atorgament de la bonificació, l’acord seria immediatament executiu?
Resposta
La normativa aplicable als tributs de competència municipal es troba fonamentalment en el RDLeg. 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals -TRLRHL-. Al costat d’aquest cos legal resulten igualment d’obligat compliment la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària -LGT-, així com les ordenances fiscals dictades per cada ajuntament per a la imposició i ordenació dels seus tributs.
L’ art. 8 LGT delimita amb precisió quins elements essencials dels tributs requereixen una regulació legal, establint expressament que:
«Es regularan en tot cas per Llei:
- d) L’ establiment, modificació, supressió i pròrroga de les exempcions, reduccions, bonificacions, deduccions i altres beneficis o incentius fiscals.»
En coherència amb això, l’ art. 9.1 TRLRHL estableix que els tributs locals no podran incorporar beneficis fiscals diferents d’ aquells previstos en normes amb rang legal o derivats de tractats internacionals. Afegeix, no obstant això, el mateix precepte que les ordenances fiscals podran contemplar beneficis fiscals únicament en els supòsits en què una Llei així ho autoritzi de manera expressa.
Aquest precepte constitueix una manifestació directa del principi de reserva de llei en matèria tributària, especialment rellevant en la configuració i ordenació dels tributs. En l’àmbit concret de l’IBI, la major part dels beneficis fiscals es troben sistematitzats en el mateix TRLRHL, si bé determinades normes sectorials (com la Llei 49/2002, de 23 de desembre, de règim fiscal de les entitats sense finalitats lucratives i dels incentius fiscals al mecenatge) han incorporat beneficis específics vinculats al seu àmbit material.
L’ impost sobre béns immobles es regula en els arts. 60 i següents TRLRHL, mentre que l’ art. 73 TRLRHL recull les bonificacions de caràcter obligatori, l’ aplicació de les quals resulta imperativa per a l’ ajuntament i l’ art. 74 TRLRHL contempla les bonificacions de naturalesa potestativa, la implantació de les quals queda a la discreció municipal i exigeix, en tot cas, la seva prèvia incorporació en la corresponent ordenança fiscal, juntament amb la determinació dels seus elements substantius i requisits formals.
En examinar la bonificació objecte de la consulta, cal partir de la literalitat de l’ art. 74.1 TRLRHL, de conformitat amb el qual:
«Les ordenances fiscals podran regular una bonificació de fins al 90 per cent de la quota íntegra de l’ Impost a favor dels béns immobles urbans ubicats en àrees o zones del municipi que, conforme a la legislació i planejament urbanístics, corresponguin a assentaments de població singularitzats per la seva vinculació o preeminència d’ activitats primàries de caràcter agrícola, ramader, forestal, pesquer o anàlogues i que disposin d’ un nivell de serveis de competència municipal, infraestructures o equipaments col·lectius inferior a l’ existent en les àrees o zones consolidades del municipi, sempre que les seves característiques econòmiques aconsellin una especial protecció.
Les característiques peculiars i àmbit dels nuclis de població, àrees o zones, així com les tipologies de les construccions i usos del sòl necessaris per a l’ aplicació d’ aquesta bonificació i la seva durada, quantia anual i altres aspectes substantius i formals s’ especificaran en l’ ordenança fiscal.»
La sentència del TSJ de la Comunitat Valenciana de 18 de desembre de 2002 interpreta que la finalitat del precepte no consisteix simplement a atorgar una bonificació als immobles ubicats en zones on la prestació de serveis municipals resulti insuficient. Per contra, subratlla que la norma incorpora de forma inseparable un element vinculat a la capacitat econòmica dels residents i a la seva connexió amb activitats del sector primari. En conseqüència, la bonificació presenta un marcat caràcter de mesura de foment adreçada als qui desenvolupen aquestes activitats.
La raó de ser d’ aquesta bonificació rau en la necessitat d’ atorgar un tractament fiscal diferenciat a determinades àrees o zones del municipi que presenten un nivell de serveis, infraestructures o equipaments clarament inferior al dels nuclis urbans consolidats. Això es pot deure tant a la seva ubicació perifèrica com al fet de tractar-se de sòls classificats com a urbans o urbanitzables sectoritzats que, a la pràctica, mantenen un ús agrícola o primari per trobar-se encara pendents de desenvolupament i consolidació urbanística.
Encara que part d’aquestes circumstàncies pugui estar ja implícitament incorporada en els valors cadastrals assignats, la realitat econòmica i funcional d’aquests immobles (més pròxima, en termes materials, a la dels béns de naturalesa rústica) justificaria l’aplicació del benefici fiscal. Per tant, només resultarien legítims tractaments fiscals diferenciats quan les circumstàncies que serveixen de fonament a la bonificació no hagin quedat adequadament reflectides en la valoració cadastral dels béns afectats.
En el supòsit consultat, l’ ajuntament va establir un límit temporal a l’ aplicació d’ aquesta bonificació, sense preveure en l’ ordenança la seva possible extensió o pròrroga. En conseqüència, l’ ajuntament, si entén necessari el manteniment de l’ esmentada bonificació, haurà de modificar la seva ordenança fiscal, per permetre l’ ampliació de l’ esmentat termini o possibilitar expressament una nova concessió, regulant el procediment aplicable.
Conclusions
1a. En tractar-se d’ un benefici fiscal de naturalesa potestativa regulat en l’ art. 74.1 TRLRHL, i atès que l’ ordenança va fixar un límit temporal sense preveure la seva ampliació, l’ Ajuntament no pot atorgar una pròrroga mitjançant simple acord plenari. És imprescindible modificar prèviament l’ ordenança per incorporar la possibilitat d’ estendre la seva durada o establir un nou període d’ aplicació.
2a. Conforme a l’ art. 8 LGT i a l’ art. 9 TRLRHL, els beneficis fiscals requereixen habilitació legal expressa i han d’ estar regulats en l’ ordenança.
3a. En implicar una modificació substantiva de l’ ordenança fiscal, l’ acord s’ ha de tramitar amb publicitat en el BOP i subjecció al procediment de l’ art. 17 TRLRHL.
Font: El Dret Local
