Plantejament
L’ajuntament té nombrosos contractats laborals temporals però que porten molts anys contractats, i estan en procés d’estabilització.
L’ajuntament no té conveni col·lectiu, ni en els contractes d’aquests laborals s’assenyala en les seves condicions retributives que percebran antiguitat (triennis).
Els treballadors aporten un escrit subscrit el 2012, exclusivament per l’aleshores alcalde, (sense més expedient), que assenyala que «es compromet al reconeixement i pagament dels triennis al personal laboral de forma progressiva per a l’any 2013 de manera equitativa.»
Els successius pressupostos no van reconéixer ni consignar aquests triennis, entenem que bàsicament va ser perquè es va demanar informe jurídic en 2015 a la diputació provincial sobre el tema per al seu possible reconeixement en el pressupost municipal de 2016.
L’ informe emès per la diputació va concloure bàsicament que no existeix un dret al reconeixement de triennis a laborals temporals d’ aquest ajuntament, però sí que existeix la possibilitat que l’ ajuntament els reconegui fonent-se en l’ art. 25 de l’ Estatut dels Treballadors. No obstant això, assenyala expressament que «s’estaria reconeixent un nou concepte salarial a determinats treballadors que computaria a efectes de determinar la massa salarial del personal laboral de l’Ajuntament,» i «això aniria en detriment de la pujada que pogués reconèixer-se a l’això de treballadors atès que la quantitat a distribuir seria la que quedés, una vegada restada la part dedicada a l’abonament dels triennis».
En l’ actualitat, els treballadors esmentats plantegen l’ exigència del dret al cobrament d’ aquests triennis, basant-se en la possibilitat legal i en el compromís de l’ alcalde de 2012.
Sota el seu criteri es mantindria la vigència del criteri manifestat per Diputació el 2015 o, per contra, considerarien que al dia d’avui sí que tenen dret al reconeixement d’aquests triennis i que la seva consignació en el pressupost quedaria fora del topall de la massa salarial (no computaria en la massa salarial)?
Resposta
Sobre el dret a percebre triennis del personal laboral temporal, cal partir de la base que en realitat la seva pròpia existència suposa una contradicció ja que difícilment es pot parlar d’ una contractació eventual o temporal quan s’ arriba a aconseguir una antiguitat de més de tres anys. En el cas que ens exposen partim de la base que són treballadors que venen prestant els seus serveis possiblement des de fa més de tretze anys ja que el 2012 ja reclamaven el dret l’estudi del qual ens ocupa.
En realitat, és un conflicte que es planteja entre els drets dels treballadors fixos i els temporals i que com sabem tracta de resoldre la Directiva 1999/70/CE del Consell, de 28 de juny de 1999, relativa a l’Acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de durada determinada. D’ acord amb aquesta norma, i la jurisprudència que l’ ha anat aplicant, les diferències entre laborals temporals i fixos han de ser mínimes i només caben si estan prou justificades. Això abasta els drets econòmics entre els quals es troben els triennis, tal com vam veure en la consulta «Reclamació de retribucions per personal laboral de l’Ajuntament: termini de prescripció i sentit del silenci administratiu», en la qual recordàvem que si procedeix l’abonament al personal laboral fix també caldrà abonar-lo al personal temporal.
Aquesta equiparació s’ha anat expandint fins i tot a supòsits en els quals la contractació es finançara per una altra administració a través d’una subvenció, per la qual cosa les sentències van a acabar per donar la raó als treballadors que reclamaven l’abonament del previst en els convenis col·lectius, i que s’aplicara el principi que a igual treball igual salari. Bon exemple d’aquesta situació és la Sentència del TSJ Andalusia de 30 de maig de 2019, EDJ 617416, en la qual es concreta l’obligació d’aplicar el conveni col·lectiu, i per tant el seu règim retributiu, als empleats en un programa subvencionat:
«No obstant això, la naturalesa temporal del seu contracte no justifica la falta d’ abonament de la retribució que li correspon o que se li satisfaci un salari menor que a altres treballadors de la seva mateixa categoria professional que presten serveis per a l’ Ajuntament demandat.»
Tampoc és factible la inaplicació del conveni col·lectiu a aquests empleats, ni l’argumentació de les limitacions pressupostàries:
«L’article 3.5 de l’Estatut dels Treballadors estableix la irrenunciabilitat dels drets reconeguts en el conveni col·lectiu per part dels treballadors, la qual cosa impedeix que les parts puguin convenir lliurement el marc normatiu regulador de la relació laboral, en venir imposat als contractants per les disposicions legals, fonamentalment l’Estatut dels Treballadors i els convenis col·lectius, l’eficàcia normativa del qual es fonamenta en el reconeixement constitucional de l’autonomia col·lectiva i del dret a la negociació entre els representants dels treballadors i els empresaris (article 37.1 de la Constitució Espanyola en relació amb l’article 3.1 b) de l’Estatut dels Treballadors).
Les parts intervinents en el contracte de treball, únicament poden pactar una millora de les condicions laborals respectant el marc normatiu aplicable, i sense que en cap cas puguin minorar la retribució que l’ empresari ha de satisfer el treballador, com es pretén en el recurs, ja que aquesta constitueix un dret indisponible del treballador.
A més no pot al·legar l’existència de limitacions pressupostàries per efectuar noves contractacions, ja que és un fet que aquestes van ser realitzades per l’Ajuntament demandat, que si no volia abonar al demandant el salari que li correspon amb el seu propi pressupost, podria haver sol·licitat altres subvencions o ajudes, o haver contractat menys treballadors, però el que no pot pretendre és que l’actor percebi un salari inferior a altres treballadors de l’Ajuntament que ostenten la seva mateixa categoria professional, la qual cosa sens dubte constituiria un enriquiment injust de l’ens municipal, procedint desestimar aquest motiu de recurs.»
Aquests raonaments podrien ser aplicables en principi al cas que ens ocupa, però en realitat l’ antiguitat posseeix certes peculiaritats que ens obliguen a estudiar què succeeix si no el recull ni el conveni ni el contracte, ja que el que la jurisprudència està fixant és la impossibilitat que treballadors inclosos en el mateix conveni no posseeixin el mateix dret a l’ antiguitat en funció de la temporalitat de la seva relació. Així la Sentència del TS de 28 de gener de 2020, EDJ 511319, anul·la part d’un article del conveni del personal laboral de la Generalitat de Catalunya per ser discriminatori per als treballadors amb contractes temporals. El conveni impugnat, a efectes d’ antiguitat, només valora els serveis continuats, i entén com a relació continuada les extincions contractuals inferiors a vint dies si el treballador és novament contractat. Afegeix que es tracta d’una regla indirectament discriminatòria dels qui estan vinculats per successius contractes de treball temporals (FJ 5).
D’aquí, que venguem mantenint en consultes com la «No existint Conveni laboral, és possible reconèixer triennis al personal laboral municipal (fix o temporal) quan els seus contractes no recullen el dret a la percepció d’antiguitat?», que el dret al pagament i reconeixement dels triennis del personal laboral de l’ajuntament consultant estarà condicionat i supeditat al que disposi el conveni laboral de l’entitat o el contracte laboral, essent condició necessària que en aquests documents es reguli tant la seva percepció com el seu reconeixement.
A la consulta «Catalunya. El reconeixement de triennis al personal laboral de l’ajuntament requereix acord?», igualment concloíem que:
1a. Els triennis constitueixen una part de les retribucions bàsiques dels empleats públics, i es corresponen amb una quantitat, igual per a cada Subgrup o Grup de classificació professional, per cada tres anys de servei.
2a. De l’ anàlisi de la normativa aplicable, els pronunciaments judicials exposats i tal com hem sostingut en nombroses consultes anteriors, cal concloure, respecte al personal laboral, que haurà d’ estar-se al conveni o acord aplicable per determinar si existeix el complement d’ antiguitat, en quins precisos termes es reconeix i en quina quantia, per la qual cosa compartim el parer de l’ entitat consultant.»
Per això, entenem que el procedent és que, atès que segueix sense existir aquest dret a l’ antiguitat de manera automàtica, es procedeixi al seu negociar i incloure en el conveni col.lectiu aquest concepte retributiu com es tenia projectat des del 2012, i una vegada així convingut, es parteixi de la igualtat de tracte entre el personal fix i temporal.
En relació amb la repercussió pressupostària d’aquesta mesura, ja vam veure en la consulta «Estructura de les retribucions del personal laboral municipal en absència de conveni col·lectiu. Es poden modificar?», és cert que aquest increment pot suposar un increment de les retribucions superior al previst amb caràcter general en l’ art. 19 LPGE 2023, per la qual cosa d’ una banda hauran de motivar-lo en l’ excepció prevista en el seu apartat Set, i de l’ altra, si resulta possible, tractar d’ absorbir-lo amb disminucions d’ altres crèdits del Capítol I:
Set. El que disposen els apartats anteriors s’ ha d’ entendre sens perjudici de les adequacions retributives que, amb caràcter singular i excepcional, resultin imprescindibles pel contingut dels llocs de treball, per la variació del nombre d’ efectius assignats a cada programa o pel grau d’ assoliment dels objectius fixats al mateix.»
Atès que es tracta d’ una pujada no obligatòria, tal com diem aquest increment pot suposar un increment de les retribucions superior al previst amb caràcter general en l’ art. 19 LPGE 2023, la qual cosa només es permet en casos com l’ excepció prevista en el seu apartat Set, per tant, el nostre criteri coincideix amb el que emetés en el seu informe la Diputació Provincial: d’ admetre’ s el pagament de l’ antiguitat, consumeix massa salarial en detriment de la pujada de la resta d’ empleats.
Conclusions
1a. Els triennis constitueixen una part de les retribucions bàsiques dels empleats públics, i es corresponen amb una quantitat, igual per a cada Subgrup o Grup de classificació professional, per cada tres anys de servei.
2a. De l’ anàlisi de la normativa aplicable, els pronunciaments judicials exposats i tal com hem sostingut en nombroses consultes anteriors, cal concloure, respecte al personal laboral, que haurà d’ estar-se al conveni o acord aplicable per determinar si existeix el complement d’ antiguitat, en quins precisos termes es reconeix i en quina quantia.
3a. S’ ha de negociar i incloure en el conveni col. lectiu aquest concepte retributiu com es tenia projectat des del 2012, i un cop així convingut, es respecti la igualtat de tracte entre el personal fix i temporal.
4a. Si aquesta homogeneïtzació de la classificació suposa un augment superior al general previst en l’article 19 LPGE 2023, hauran de justificar-ho en la possibilitat prevista en el seu apartat Set, i si és possible, tractar d’absorbir-lo amb disminucions d’altres crèdits del Cap. I.
5a. Atès que es tracta d’ una pujada no obligatòria, tal com diem aquest increment pot suposar un increment de les retribucions superior al previst amb caràcter general en l’ art. 19 LPGE 2023, la qual cosa només es permet en casos com l’ excepció prevista en el seu apartat Set, per tant, el nostre criteri coincideix amb el que emetés en el seu informe la Diputació Provincial: d’ admetre’ s el pagament de l’ antiguitat, consumeix massa salarial en detriment de la pujada de la resta d’ empleats.
Font: El Dret Local
