Plantejament
En aquest ajuntament l’alcaldia sol·licita tots els mesos la confirmació d’existència de crèdit, però no duu a terme cap tipus de comunicació a l’ajuntament, procedint a contractar verbalment (si bé ens trobem davant de contractes de poca muntanya), recollint ell mateix els serveis o subministraments de què es tracti.
El que és preocupant no és tant l’import de les despeses com la possibilitat que es presentin en registre factures l’objecte de les quals és habitual en un consell de les nostres característiques, que no es corresponguin a contractes efectivament realitzats verbalment. Així ha passat amb alguna factura de publicació a suposades revistes de les FCSE. També hi ha vegades que anomenen proveïdors que diuen que porten esperant dos anys per un pagament i presenten una factura.
Per a aquesta secretaria-intervenció és impossible comprovar la realitat que reflecteixen aquestes factures si no hi ha comunicació informal, ni adjudicació contractual, ni recepció de l’objecte de les mateixes a l’ajuntament.
És possible exigir a les bases d’execució del pressupost l’adjudicació o, si no n’hi ha, recepció -sense perjudici de l’advertiment pertinent per contractació verbal- per poder efectuar el pagament de les despeses? És a dir, és possible que el ple limiti la facultat de l’alcalde d’ordenar certs pagaments, la tresoreria pot retenir ordres materials i, així, intentar corregir aquests desviaments constants d’actuació?
És possible adjudicar diversos contractes menors a través d’una mateixa resolució, en períodes preestablerts a les bases d’execució del pressupost (per exemple, setmanalment); i fer el mateix amb el seu reconeixement i ordre de pagament, sense perjudici de notificacions individuals, establint en les dites bases d’execució que, en cas de recurs, només afectaria la part de la resolució que afecta l’interessat-contractista que ho dugui a terme , salvant la resta de les adjudicacions i reconeixements?
Resposta
En primer lloc, cal dir que, com ha estat tradicional a la legislació contractual i així es recull a l’art. 37 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic -LCSP 2017- (EDL 2017/226876) les entitats del sector públic no podran contractar verbalment, llevat que el contracte tingui, conforme al que assenyala el art. 120.1, caràcter d’emergència. És a dir, tret del previst per a la contractació d’emergència, el caràcter formal de la contractació administrativa impedeix, prohibeix, la contractació verbal.
Ara bé, dit això i respecte a la primera qüestió plantejada, cal assenyalar que en el règim local regeix el principi de competència entre els diferents òrgans i no de jerarquia, de manera que cadascun dels òrgans necessaris de les entitats locals tenen la competència que la llei els atribueix, sense que el ple sigui superior a l’alcalde o aquest a aquell.
Per això, al nostre parer, no és possible que el ple limiti les competències de l’alcalde en relació amb l’ordenació de pagaments, perquè aquesta és una competència exclusiva i excloent de l’alcalde.
Així, l’art. 186 del RDLeg. 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals -TRLRHL- (EDL 2004/2992), disposa que:
“1. Competeixen al president de l’entitat local les funcions d’ordenació de pagaments.
- El ple de l’entitat local, a proposta del president, podrà crear una unitat d’ordenació de pagaments que, sota la superior autoritat d’aquest, exerceixi les funcions administratives de l’ordenació de pagaments.
- El ple de les entitats locals de més de 500.000 habitants de dret, a proposta del president, també pot crear una unitat central de tresoreria que, sota la superior autoritat d’aquest, exerceixi les funcions de l’ordenació de pagaments.
- L’ordenació de pagaments als organismes autònoms l’exerceix l’òrgan d’aquests que, per estatuts, la tingui atribuïda.”
Preceptes que són reiterats als arts. 62, 63 i 64 del RD 500/1990, de 20 d’abril, pel qual es desenvolupa el capítol primer del títol sisè de la Llei reguladora de les hisendes locals (EDL 1990/13243).
Del precepte transcrit podem deduir que:
1r.- La competència per a l’ordenació de pagaments és exclusiva de l’alcalde per atribució de la llei.
2n.- El ple només pot crear una unitat central de tresoreria, però així i tot estarà sota l’autoritat de l’alcalde.
Al nostre parer, la correcció dels desviaments constants d’actuació no es pot fer a través de la limitació de facultats de l’alcalde, perquè això no està permès per la llei.
Creiem que els funcionaris compleixen fent els informes d’advertiment i/o, si escau, d’omissió de fiscalització que corresponguin; sense perjuí de la utilització de l’art. 5.2 del RD 424/2017, de 28 d’abril, pel qual es regula el règim jurídic del control intern a les entitats del Sector Públic Local -RCI- (EDL 2017/55218), segons el qual:
- Quan a la pràctica d’un control l’òrgan interventor actuant apreciï que els fets acreditats o comprovats poguessin ser susceptibles de constituir una infracció administrativa o donar lloc a l’exigència de responsabilitats comptables o penals ho posarà en coneixement de l’òrgan competent, d’acord amb les regles que s’estableixen a continuació:
- a) Quan els fets poguessin ser constitutius de delicte, les responsabilitats s’exigiran davant dels Tribunals de Justícia competents i es tramitaran pel procediment ordinari aplicable, sense perjudici que el Tribunal de Comptes conegui, en l’àmbit de les seues competències, d’aquells fets que hagin originat menyscabament de fons públics.
- b) En el cas de fets que poguessin ser constitutius d’infraccions en matèria de gestió econòmica-pressupostària de les previstes a la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que no sent constitutives de delicte afectin presumptes responsables compresos en l’àmbit d’aplicació de la llei esmentada, traslladarà de les actuacions a l’òrgan competent, sense perjudici de posar els fets en coneixement del Tribunal de Comptes per si escau, si escau, la incoació del procediment oportú de responsabilitat comptable.
- c) En la resta de casos no compresos en els epígrafs a) i b) anteriors, cal atenir-se amb caràcter general al que disposa la Llei orgànica 2/1982, de 12 de maig, del Tribunal de Comptes i la Llei 7/1988 , del 5 d’abril, de Funcionament del Tribunal de Comptes.”
Respecte a la segona qüestió plantejada a la consulta, entenem que no hi ha inconvenient que en una mateixa resolució s’adjudiqui diversos contractes menors. De fet, sol ser relativament habitual que les resolucions continguin diversos actes administratius homogenis, de manera que es produeix una acumulació d’actes en una mateixa resolució, evitant així la proliferació innecessària de resolucions.
El mateix cal dir respecte al reconeixement de l’obligació i l’ordenació del pagament. Recordem que l’art. 67 del RD 500/1990, permet fins i tot l’acumulació de fases de la despesa, ja que disposa que:
“1. Un mateix acte administratiu podrà abastar més d’una de les fases d’execució del pressupost de despeses enumerades a l’article 52, podent-se donar els casos següents:
- a) Autorització-disposició.
- b) Autorització-disposició-reconeixement de l’obligació.
- L’acte administratiu que acumuli dues o més fases produirà els mateixos efectes que si aquestes fases s’acordessin en actes administratius separats.”
I com es planteja a la consulta, atès que la resolució que acumuli actes administratius, siguin periòdics o no, produeix els mateixos efectes que si hi hagués una resolució per a cada acte, s’han de complir les previsions del procediment administratiu respecte a la notificació als interessats, règim de recursos, etc.
Conclusions
1ª. Al nostre parer no és possible que el ple de la corporació limiti la facultat de l’alcalde d’ordenar certs pagaments.
2ª. No us veiem cap inconvenient que en una mateixa resolució s’acumulin actes administratius i, si escau, fases de la despesa, sens perjudici de la tramitació administrativa que correspongui.
Font: El Dret Local