Plantejament
Un agent de Policia Local ha adquirit i portat durant almenys dues setmanes un dispositiu de gravació corporal sense coneixement ni autorització de l’ajuntament, sense haver sigut exposada com una iniciativa necessària al cap accidental Policia ni a l’alcalde, sense haver sol·licitat la preceptiva autorització a la Delegació del Govern i sense haver sol·licitat la prèvia adaptació de l’ordenança municipal per a la creació del nou fitxer de conservació de dades personals.
L’ AEPD en la seva Guia sobre l’ ús de videocàmeres per a seguretat i altres finalitats, indica que:
“Tenint en compte els riscos assenyalats s’ ha de considerar que l’ ús de càmeres o mòbils personals dels agents no garanteix la seguretat de les dades, en tant que els usos privats que cada agent pugui realitzar amb els seus propis dispositius no resulten compatibles amb les mesures de seguretat que per a l’ exercici de les funcions de policia judicial s’ han d’ adoptar pels responsables del fitxer policial del qual formaran part tals gravacions”.
En el seu escrit d’aclariments a requeriment de l’alcalde, l’agent argumenta que ha portat aquest dispositiu “sense bateria, sense targeta de memòria ni possibilitat de gravar”, sinó “per veure la viabilitat de comoditat, pes i moviment”, aspectes tots ells la veracitat dels quals resulta impossible de contrastar, si bé en la prestació del seu servei policial, diversos veïns han vist l’agent portant físicament el dispositiu i així ho han traslladat a l’alcalde.
Tot i assumint que aquest dispositiu s’hagi portat sense possibilitat tècnica de gravar i més enllà de l’evident extemporaneïtat que suposa sol·licitar autorització a l’Alcaldia per a una cosa que porta setmanes posant-se en pràctica, podríem trobar-nos davant un supòsit d’ús de “càmeres fictícies”, segons la terminologia que la mateixa AEPD utilitza en aquests supòsits, el qual requereix, en qualsevol cas, un tràmit previ, com és el d’ una declaració responsable per part de qui en vagi a fer ús.
De la sol·licitud efectuada per l’agent, així com dels seus aclariments posteriors, resulta acreditat que en el moment de portar aquest dispositiu corporal de gravació, no s’havia tramitat la corresponent declaració responsable.
L’actuació de l’agent, ha suposat algun incompliment de la LO 4/1997, de 4 d’agost, o qualsevol altra normativa en matèria de protecció de dades? En el seu cas, quines actuacions procedeixen?
Resposta
En primer lloc, l’article 22.6 de la LO 3/2018, de 5 de desembre, de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals -LOPD/18-, disposa que:
“6. El tractament de les dades personals procedents de les imatges i sons obtinguts mitjançant la utilització de càmeres i videocàmeres per les Forces i Cossos de Seguretat i pels òrgans competents per a la vigilància i control en els centres penitenciaris i per al control, regulació, vigilància i disciplina del trànsit, es regirà per la legislació de transposició de la Directiva (UE) 2016/680, quan el tractament tingui finalitats de prevenció, investigació, detecció o enjudiciament d’ infraccions penals o d’ execució de sancions penals, incloses la protecció i la prevenció davant les amenaces contra la seguretat pública. Fora d’aquests supòsits, aquest tractament es regirà per la seva legislació específica i supletòriament pel Reglament (UE) 2016/679 i aquesta llei orgànica.”
Així, és l’article 5 de la LO 4/1997, de 4 d’agost, per la qual es regula la utilització de videocàmeres per les Forces i Cossos de Seguretat en llocs públics, regula l’autorització de videocàmeres mòbils de la següent manera:
“2. També podran utilitzar-se en els restants llocs públics videocàmeres mòbils. L’ autorització d’ aquest ús correspondrà al màxim responsable provincial de les Forces i Cossos de Seguretat qui atendrà a la naturalesa dels eventuals fets susceptibles de filmació, adequant la utilització del medi als principis previstos en l’ art. 6.
La resolució motivada que es dicti autoritzant l’ ús de videocàmeres mòbils es posarà en coneixement de la Comissió prevista en l’ art. 3 en el termini màxim de setanta-dues hores, la qual podrà recaptar el suport físic de la gravació a efectes d’ emetre el corresponent informe.
En casos excepcionals d’ urgència màxima o d’ impossibilitat d’ obtenir a temps l’ autorització indicada per raó del moment de producció dels fets o de les circumstàncies concurrents, es podran obtenir imatges i sons amb videocàmeres mòbils, donant compte, en el termini de setanta-dues hores, mitjançant un informe motivat, al màxim responsable provincial de les Forces i Cossos de Seguretat i a la Comissió esmentada en el paràgraf anterior, la qual, si ho estima oportú, podrà requerir el lliurament del suport físic original i emetre el corresponent informe.
En el supòsit que els informes de la Comissió previstos en els dos paràgrafs anteriors fossin negatius, l’ autoritat encarregada de la custòdia de la gravació procedirà a la seva destrucció immediata.
- La Comissió prevista en l’article 3 serà informada quinzenalment de la utilització que es faci de videocàmeres mòbils i podrà recaptar en tot moment el suport de les corresponents gravacions i emetre un informe al respecte.
- En el cas que les autoritats competents al·ludides en aquesta Llei ho considerin oportú, es podrà sol·licitar informe de la Comissió prevista a l’article 3 sobre l’adequació de qualsevol registre d’imatges i sons obtinguts mitjançant videocàmeres mòbils als principis de l’art.
En aquest sentit, l’art. 6 de la LO 4/1997, regula els següents principis d’utilització de les videocàmeres:
“1. La utilització de videocàmeres estarà presidida pel principi de proporcionalitat, en la seva doble versió d’idoneïtat i d’intervenció mínima.
- La idoneïtat determina que només podrà emprar-se la videocàmera quan resulti adequat, en una situació concreta, per al manteniment de la seguretat ciutadana, de conformitat amb el que disposa aquesta Llei.
- La intervenció mínima exigeix la ponderació, en cada cas, entre la finalitat pretesa i la possible afectació per la utilització de la videocàmera al dret a l’honor, a la pròpia imatge i a la intimitat de les persones.
- La utilització de videocàmeres exigirà l’existència d’un raonable risc per a la seguretat ciutadana, en el cas de les fixes, o d’un perill concret, en el cas de les mòbils.
- No es podran utilitzar videocàmeres per prendre imatges ni sons de l’interior dels habitatges, ni dels seus vestíbuls, llevat de consentiment del titular o autorització judicial, ni dels llocs inclosos a l’article 1 d’aquesta Llei quan s’afecti de forma directa i greu la intimitat de les persones, així com tampoc per gravar converses de naturalesa estrictament privada. Les imatges i sons obtinguts accidentalment en aquests casos hauran de ser destruïdes immediatament, per qui tingui la responsabilitat de la seva custòdia.”
De tot l’anterior, efectivament la possible utilització de càmeres de vigilància unipersonals durant el servei requereix d’aprovació per l’òrgan corresponent i autorització de la Subdelegació del Govern, regular-se les infraccions i sancions en l’article 10 de la LO 4/1997:
“Quan no hi hagi lloc a exigir responsabilitats penals, les infraccions al que disposa aquesta Llei seran sancionades d’ acord amb el règim disciplinari corresponent als infractors i, si no n’ hi ha, amb subjecció al règim general de sancions en matèria de tractament automatitzat de les dades de caràcter personal.”
D’altra banda, l’article 22 de la LO 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana, disposa que:
“L’ autoritat governativa i, si s’ escau, les Forces i Cossos de Seguretat podran procedir a la gravació de persones, llocs o objectes mitjançant càmeres de videovigilància fixes o mòbils legalment autoritzades, d’ acord amb la legislació vigent en la matèria.”
Per tant, de la legislació vigent en la matèria no hi ha dubte que l’ ús d’ aquests dispositius sense l’ obtenció de l’ autorització corresponent suposa una vulneració en matèria de protecció de dades. No obstant això, en aquest cas, l’agent argumenta que ha portat el dispositiu sense possibilitat de gravar, la qual cosa resulta impossible de contrastar.
Així, respecte a les càmeres sense possibilitat de gravar o càmeres fictícies, l’AEPD en el seu “Guia sobre l’ús de videocàmeres per a seguretat i altres finalitats” indica que:
“Finalment, indicar que si es tractés de càmeres simulades o fictícies no seria necessari elaborar aquest registre ni complir amb la resta d’obligacions del RGPD, ja que no existiria un tractament de dades de caràcter personal.”
En conclusió, en no existir constància que el dispositiu de gravació corporal hagi captat imatges, d’ acord amb el principi de presumpció d’ innocència que impedeix imputar una infracció administrativa quan no s’ hagi obtingut i acreditat una prova de càrrec acreditativa dels fets que motiven la imputació o de la intervenció en els mateixos del presumpte infractor i, per aplicació del principi “in dubio pro reo” que obliga en cas de dubte respecte d’un fet concret i determinant a resoldre aquest dubte de la manera més favorable a l’interessat, entenem que l’actuació de l’agent no ha suposat incompliment de la LO 4/1997 i, per tant, no procedeix realitzar cap actuació.
Això sense perjudici que l’ agent de la policia local no ha actuat de forma diligent, ja que ho hauria d’ haver comunicat a l’ ajuntament o al cap accidental de Policia, encara que sigui per comprovar la viabilitat de la comoditat, pes i moviment.
Conclusions
1a. D’ acord amb la normativa que resulta d’ aplicació, l’ ús de dispositius de gravació corporal per part de la Policia Local requereix d’ aprovació per l’ Ajuntament prèvia autorització del màxim responsable provincial de les Forces i Cossos de Seguretat, qui atendrà a la naturalesa dels eventuals fets susceptibles de filmació i a la justificació que faci l’ ajuntament respecte al compliment dels principis previstos en l’ art. 6 en la utilització de les cambres.
2a. La utilització d’aquests dispositius sense la corresponent autorització serà objecte de sanció administrativa com a conseqüència de l’incompliment de la LO 4/1997 i la resta de normativa en matèria de protecció de dades.
3a. No obstant això, en el present supòsit no es pot provar que efectivament el dispositiu es trobi en funcionament, tractant-se d’ una cambra fictícia per a la qual no es requereix registre ni compliment de la resta d’ obligacions.
4a. En conclusió, en aplicació del principi de presumpció d’ innocència i del principi in dubio pro reo, entenem que no existeix en el present suposat incompliment de la normativa de protecció de dades i, per tant, no es realitzarà cap actuació per part de l’ ajuntament.
5a. Encara que no hi hagi infracció, per a les properes actuacions entenem que l’ agent hauria de comunicar-ho al responsable actuant de forma diligent i evitant així futurs problemes.
Font: El Dret Local