La entrada Entrada en vigor de les noves obligacions d’informació laboral (RD 723/2026) se publicó primero en Fornell Consultors.

Un agent de la Policia Local d’aquest Consell Municipal ha estat notificat d’una resolució de l’Institut Nacional de Seguretat Social -INSS-, datada el 15 de juliol de 2026, per la qual se li reconeix com a incapacitat permanent total -IPT- per a la seva professió habitual, sense previsió de millora en dos anys. No hi ha proves que la corporació tingui la seva pròpia regulació de la segona activitat de la Policia Local.

En vista del que s’ha dit anteriorment, sorgeixen les següents preguntes:

1. En aplicació dels articles 63.c) i 67.1.c) TREBEP, la declaració d’incapacitat permanent total determina automàticament la jubilació i la pèrdua de l’estatus de funcionari civil (ope legis), sense marge de discreció municipal, en absència d’una segona regulació d’activitat que prevegui expressament l’assignació a un càrrec adaptat en aquests casos?

2n. És legalment factible tenir qualsevol tipus d’acord o assignació de l’agent a un càrrec administratiu de la mateixa societat, sota la protecció de la compatibilitat de la pensió per incapacitat permanent total amb altres activitats previstes a l’art. 198 TRLGSS/15?

Resposta

L’article 136 de la RDLeg 8/2015, de 30 d’octubre, que aprova el text revisat de la Llei General de la Seguretat Social (TRLGSS) defineix la discapacitat permanent i l’article 137 estableix els graus de discapacitat, establint a la secció b) el que correspon a la «Incapacitat Permanent Total per a la professió habitual».

Per la seva banda, el règim jurídic de jubilació per incapacitat de servei està regulat a l’art. 67.1.c) de la RDLeg 5/2015, de 30 d’octubre, que aprova el text revisat de la Llei sobre l’Estatut Bàsic dels Empleats Públics -TREBEP-, que estableix que:

«1. La jubilació dels funcionaris públics pot ser: (…) c) Per la declaració d’incapacitat permanent per exercir les funcions del seu cos o escala, o pel reconeixement d’una pensió per incapacitat permanent absoluta o incapacitat permanent total en relació amb l’exercici de les funcions del seu cos o escala.»

I desenvolupat per reglament de l’art. 28.2 c) de la RDLeg 670/1987, que aprova el text revisat de la Llei de Classes Passives, i que especifica que es declararà:

«Quan la part interessada es veu afectada per una lesió o un procés patològic, somàtic o psíquic que està estabilitzat i irreversible o de reversibilitat remota o incerta, la lesió o procés del qual li fa totalment impossible complir les funcions del seu Cos, Escala, posició o carrera.»

D’aquesta disposició se’n dedueix que només hi haurà incapacitat per a la jubilació quan es compleixin dos requisits: primer, una lesió o procés patològic, somàtic o psíquic que estigui estabilitzat i irreversible o de reversibilitat remota i incerta, i, segon, que aquest dany o procés implica una total impossibilitat per a l’exercici de les funcions de l’organisme, escala, càrrec o carrera al qual pertany el funcionari públic afectat.

Com a resultat d’aquesta afirmació, se’n dedueix que, quan l’òrgan o escala a la qual pertany el funcionari públic ha estat assignat a una pluralitat de llocs de treball diferenciats i la impossibilitat derivada de les lesions no afecta tots ells i les seves funcions, sinó només alguna o alguns, no és possible declarar la jubilació per incapacitat permanent, ja que aquesta limitació total que és inexcusable no existeix.

Una cosa és la limitació o afectació i una altra, a efectes de jubilació, la impossibilitat respecte a la situació d’una entitat que produeixi limitacions funcionals en la persona afectada que impedeixin o imposin limitacions greus que redueixin manifestament i objectivament la seva capacitat per exercir les funcions de la seva feina, cosa que ens porta a la conclusió que no es pot entendre, tal com entén l’entitat consultora, que, en cas de qualsevol declaració de Discapacitat Permanent en grau total, el funcionari públic es jubili.

A més, en l’àmbit territorial de l’entitat local consultora, la comunitat autònoma de Catalunya, hi ha una excepció per als funcionaris de la Policia Local amb suport legal als articles 43 i 44 de la Llei 16/1991, de 10 de juliol, sobre la Policia Local -LPLC-, de manera que, tot i que l’entitat consultora no disposa de regulació pròpia de la segona activitat, ha d’aplicar les disposicions dels esmentats preceptes.

Així, l’article 43 LPLC estableix que:

«1. Els agents de policia local que, segons una opinió mèdica o a causa de l’edat, que en cap cas tinguin menys de cinquanta-set anys, tinguin capacitat reduïda per realitzar el servei ordinari són traslladats a la situació de segona activitat, d’acord amb les disposicions de les regulacions municipals corresponents.

2. Com a regla general, els agents de policia local duen a terme la segona activitat al mateix Cos al qual pertanyen, exercint altres funcions, d’acord amb la seva categoria; si això no és possible, ja sigui per manca de places o per motius d’incapacitat pròpia, poden continuar prestant serveis complementaris adequats a la seva categoria en altres tasques de la mateixa Corporació Local.»

En aquest sentit, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de 13 de maig de 2011 estableix que la incapacitat permanent total per a la professió habitual s’entén com aquella que desqualifica el treballador per exercir totes o les tasques fonamentals d’aquesta professió i precisament l’essència de la segona activitat és perfectament integrable o compatible amb la situació d’incapacitat permanent total que permet exercir una altra professió o la realització efectiva d’una feina diferent de la primera que motivava l’ocupació pública, però un cop acreditada l’aptitud per a aquesta, per a aquesta segona activitat. El Tribunal Suprem, en la seva sentència de 23 de maig de 2008, conclou que és necessari declarar la transferència a la segona activitat d’un Policia Local reconegut com a totalment incapacitat per a la professió habitual.

Des del punt de vista de la Seguretat Social, l’art. 198 TRLGSS permet la compatibilitat entre la pensió IPT i un nou lloc de treball «a la mateixa empresa o en una diferent, sempre que les funcions no coincideixin amb les que van donar lloc a la discapacitat permanent total».

Pel que fa a la consulta realitzada, es recomana llegir el següent:

– És legalment possible que un membre de la Policia Local que ha estat declarat en una situació d’incapacitat permanent total per a la professió habitual es traslladi a una segona activitat?

– Illes Balears. Sol·licitud de trasllat a una segona activitat de la Policia Local en situació de discapacitat permanent total.

– Andalusia. Procediment per al trasllat a segona activitat d’un membre de la policia local declarat en situació d’incapacitat permanent total per a la professió habitual.

Conclusions

1. En general, la declaració d’incapacitat permanent total en relació amb l’exercici de les funcions del seu cos o escala implica la terminació de la relació de funcionari i la jubilació del funcionari, segons l’art. 67.1.c) TREBEP.

2n. Tanmateix, hi ha una excepció per als agents de la Policia Local amb suport legal a l’art. 43 LPLC durant la transició a la situació de segona activitat.

3r. En aquest cas, per aplicació de l’art. 198 TRLGSS i la doctrina del Tribunal Suprem, hi hauria incompatibilitat de la pensió amb la segona posició d’activitat.

Font: El Dret Local

La entrada Incapacitat permanent en la policia i segona activitat se publicó primero en Fornell Consultors.

Aquest ajuntament va aprovar el maig passat un pla econòmic-financer (PEF) per al període 2026-2027, que va substituir l’anterior, corresponent al període 2025-2026. L’aprovació del nou PEF es va deure al fet que l’anterior no establia paràmetres de control per verificar el compliment i, a més, el final de l’exercici fiscal 2025 va mostrar un major incompliment de les normes fiscals inicialment previstes.

El nou PEF va ser aprovat per la sessió plenària i publicat al butlletí oficial corresponent, sense que es presentessin acusacions durant el procés d’informació pública. Tanmateix, no s’ha enviat a les plataformes de les administracions públiques previstes en la normativa aplicable, ja que el termini per a aquest ha expirat i com a resultat de l’aprovació de la RD-llei del 2 de juny de 2026, que contempla la supressió dels plans econòmics i financers i regula la destinació del superàvit.

Actualment, la societat està considerant presentar a la ple la possibilitat de deixar sense efecte el PEF 2026-2027, per tal de tornar a ser aplicable l’anterior, tenint en compte que aquest últim estableix mesures d’ajust menys restrictives.

En aquest context, sorgeixen les següents preguntes:

1r. S’ha d’entendre que el PEF aprovat per la sessió plenària del maig passat encara està en vigor, malgrat no haver-se enviat a les administracions públiques en els termes previstos per la normativa aplicable?

Segona. Si és així, actualment hi ha alguna possibilitat legal d’anul·lar aquest PEF?

Resposta

D’acord amb les disposicions de l’art. 23.4 de la LO 2/2012, de 27 d’abril, sobre Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera -LOEPSF-, per a les corporacions locals incloses en l’abast subjectiu definit als articles 111 i 135 de la RDLeg 2/2004, de 5 de març, que aprova el text revisat de la Llei de Regulació de les Finances Locals -TRLRHL-, els plans econòmic-financers seran inicialment aprovats per la sessió plenària de la corporació i després seran enviats al Ministeri de Finances o a l’òrgan de protecció financera de la comunitat autònoma, quan correspongui, que procedirà a la seva aprovació final.

En les altres entitats locals, l’aprovació correspon al ple de la societat i s’ha de comunicar a l’òrgan supervisor corresponent, així com al Ministeri de Finances a través de la plataforma corresponent.

Per tant, excepte en el cas que l’entitat estigui inclosa en l’àmbit d’aplicació dels articles 111 a 135 TRLRHL, la PEF està en vigor des de la seva aprovació per part del plenari. La posterior remissió al ministeri constitueix una obligació legal de comunicació i supervisió, però no constitueix un requisit constitutiu per a l’eficàcia de l’acord plenari ni una condició prèvia per a la seva entrada en vigor. Per tant, l’acord plenari ha produït efectes des de la seva aprovació final. De fet, el mateix Ministeri de Finances, en el document titulat «Preguntes freqüents sobre la destinació de l’excedent d’entitats locals a inversions financerament sostenibles, en aplicació dels Reials Decrets-Lleis 13/2026, de 2 de juny i 15/2025, de 2 de desembre i dels Reials Decrets-Lleis 6/2024, de 5 de novembre i 5/2026, de 17 de febrer, en el context dels danys causats per la baixa de tall i altres fenòmens meteorològics adversos«, deixa clara la seva interpretació en cas que l’entitat local hagués aprovat un PEF per incompliment de les normes fiscals el 2025, vigents en el període 2026-2027 abans de l’entrada en vigor de la RD-Llei 13/2026, de 2 de juny, que adopta mesures relatives als recursos dels sistemes de finançament territorial, mantenint que:

“(…) la PEF no pot decaure ni ser revocada, perquè va ser aprovada en aplicació de la LOEPSF sense l’excepció ara inclosa a l’article 4 del Reial Decret-Llei 13/2026. Aquesta PEF estarà subjecta a supervisió, ja que li és aplicable l’article 23 de la LOEPSF, tot i que en cas d’incompliment a causa de l’ús de la tresoreria restant, no s’hauran d’adoptar les mesures coercitives dels articles 25 i 26 de la LOEPSF».

No obstant això, recomanem que l’entitat local interessi la posició de l’organisme de protecció financera i/o del Ministeri de Finances respecte al cas plantejat.

Conclusions

1r. Excepte si es tracta d’una entitat local subjecta al règim d’aprovació final previst a l’art. 23.4 LOEPSF per a les entitats cobertes pels articles 111 i 135 TRLRHL, la PEF 2026-2027 ha estat vigent des de la seva aprovació pel plenari, sense que la seva manca de presentació al Ministeri d’Hisenda o a l’òrgan de supervisió financera impedeixi la seva eficàcia.

2n. No és legalment possible anul·lar el PEF per recuperar la validesa del pla anterior, ja que el nou va substituir l’anterior i, d’acord amb els criteris del Ministeri de Finances, els PEF aprovats abans de l’entrada en vigor de la RD-Llei 13/2026 continuen sent supervisats i no poden ser revocats ni anul·lats a causa de la posterior modificació del règim jurídic. No obstant això, es recomana consultar l’opinió de l’organisme de protecció financera o del Ministeri de Finances tenint en compte les particularitats del cas.

Font: El Dret Local

La entrada Es pot anul·lar un Pla Econòmic i Financer ja aprovat? se publicó primero en Fornell Consultors.

En aquest ajuntament hi ha dues empreses que han estat prestant serveis de manera contínua. Pel que fa al servei de manteniment de l’enllumenat públic, no hi ha cap contracte formalitzat ni cap altre document que en cobreixi la prestació. Al voltant de 1.400 euros es facturen trimestralment per aquest manteniment i, a més, les obres d’il·luminació encarregades es realitzen directament, cosa que representa una despesa anual aproximada de 18.000 euros.

El secretari, tant en els últims pagaments com en l’exercici del control intern, ha declarat que aquesta situació no està d’acord amb el reglament i que cal tramitar el corresponent expedient de contractació. Tanmateix, l’alcalde sosté que l’empresa que ha estat prestant aquests serveis coneix perfectament les instal·lacions d’enllumenat públic, així que continuen actuant de la mateixa manera.

Hi ha anys en què l’import total facturat no supera els 15.000 euros. En aquest sentit, sorgeix el dubte sobre si aquest límit s’ha d’entendre com a un únic any pressupostari o si s’hauria de calcular tenint en compte un període de cinc anys.

Com es podria regularitzar aquesta situació? I, sobretot, hauria el secretari de fer objeccions a totes les factures? Si és així, com hauria d’actuar la intervenció?

Resposta

L’article 37.1 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, sobre Contractes del Sector Públic (LCSP 2017), estableix:

«Les entitats del sector públic no poden contractar verbalment, llevat que el contracte sigui, d’acord amb les disposicions de l’article 120.1, de caràcter d’emergència.»

En el cas plantejat, hi ha un servei periòdic, conegut i consentit pel consell municipal, remunerat mitjançant factures successives i sense expedient contractual, que implica l’existència d’una relació contractual de facto absolutament irregular.

El fet que el contractista sigui qui històricament ha realitzat el manteniment o coneix millor les instal·lacions municipals no pot justificar l’absència d’una licitació, així que la situació ha de cessar immediatament mitjançant la tramitació de l’expedient contractual corresponent.

Pel que fa al dubte plantejat sobre el càlcul del límit previst per a contractacions menors, hem de començar per l’art. 29.8 del LCSP 2017, que estableix:

«Els contractes menors definits al primer paràgraf de l’Article 118 no poden tenir una durada superior a un any ni estar subjectes a pròrroga».

D’altra banda, l’art. 99.2 LCSP 2017 estableix que:

«Un contracte no es pot dividir per tal de reduir l’import del contracte i així esquivar els requisits de publicitat o els relacionats amb el procediment corresponent d’adjudicació».

Per tant, atès que el manteniment de la il·luminació és una necessitat permanent, un contracte menor no es pot utilitzar sense el fet que en algun any la despesa anual no hagi superat els 15.000 euros, alteri la naturalesa continuïtat del servei o legitimi l’ús del contracte menor.

Per tal de regularitzar la situació, l’autoritat contractant ha d’iniciar immediatament l’expedient per licitar el servei de manteniment de l’enllumenat públic, determinant adequadament la seva finalitat, durada i valor estimat, assumint que els serveis essencials que continuïn realitzant-se ho faran fora del contracte, procedint posteriorment al reconeixement de les obligacions mitjançant el procediment corresponent, sense que això impliqui en cap cas la validació de la contractació irregular.

Pel que fa a la qüestió de si la secretaria ha de formular una reparació, les funcions de control corresponen a la intervenció, així que serà aquest últim qui haurà de formular la reparació corresponent d’acord amb els art. 215 i següents. de la RDLeg 2/2004, de 5 de març, que aprova el text revisat de la Llei de Regulació dels Tresors Locals.

Conclusions

1r. La continuïtat del servei de manteniment d’il·luminació pública sense un expedient contractual constitueix un contracte de facto contrari a la LCSP 2017 i ha de regularitzar-se mitjançant la licitació immediata del contracte corresponent.

2n. L’òrgan de control ha de registrar formalment la manca de cobertura contractual als arxius de despeses i actuar d’acord amb la normativa que regula la funció d’auditoria, sense el possible reconeixement d’obligacions derivades dels serveis prestats efectivament que impliquin la validació del contracte irregular.

Font: Dret Local

La entrada Prestació continuada de serveis sense contracte se publicó primero en Fornell Consultors.

Quins són els supòsits concrets en què es poden imposar penalitats en un procediment obert simplificat ordinari?

En particular, es plantegen els següents casos: retirada d’ ofertes abans o després de l’ adjudicació, manca de formalització del contracte, no presentació de la garantia definitiva, incompliment del requeriment de documentació prèvia a la formalització, entre d’ altres.

Resposta

La imposició de penalitats en l’àmbit contractual no respon l’exercici de la potestat sancionadora, sinó que és un tràmit que pretén la coerció sobre el contractista per a la correcta execució del contracte i es configura com una sort de clàusula penal contractual la raó de la qual rau en l’interès públic que se satisfà amb el contracte i que cal tutelar (sentència del TS de 21 de maig de 2019).

Amb caràcter general, l’article 192 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic -LCSP 2017- estableix que:

«Els plecs o el document descriptiu podran preveure penalitats per al cas de compliment defectuós de la prestació objecte del mateix …».

D’ això es dedueix que les penalitats han d’ estar expressament previstes en els plecs, afegint el mateix article que:

«Quan el contractista, per causes imputables al mateix, hagués incomplert parcialment l’ execució de les prestacions definides en el contracte, l’ Administració podrà optar, ateses les circumstàncies del cas, per la seva resolució o per la imposició de les penalitats que, per a tals supòsits, es determinin en el plec de clàusules administratives particulars o en el document descriptiu».

En el cas consultat, però, es planteja la possibilitat d’ imposar penalitats per qüestions diferents a l’ incompliment contractual, atès que són prèvies a la formalització del contracte: retirada d’ ofertes abans o després de l’ adjudicació, manca de formalització del contracte, no presentació de la garantia definitiva, incompliment del requeriment de documentació prèvia a la formalització,  entre d’ altres.

Així, amb caràcter previ a l’ adjudicació del contracte i, d’ acord amb l’ art. 150.2 LCSP 2017, un cop acceptada la proposta de la mesa per l’ òrgan de contractació, els serveis corresponents requeriran al licitador que hagi presentat la millor oferta, a què presenti la documentació justificativa de les circumstàncies a què es refereix la declaració responsable i d’ haver constituït la garantia definitiva que sigui procedent. Si no es compleix adequadament el requeriment en el termini assenyalat, s’ entendrà que el licitador ha retirat la seva oferta, i es procedirà a exigir-li l’ import del 3% del pressupost base de licitació, IVA exclòs, en concepte de penalitat, que es farà efectiu en primer lloc contra la garantia provisional, si s’ hagués constituït.

En el supòsit que, un cop adjudicat i per tant emplenada la documentació i dipositat la garantia definitiva, i d’ acord amb l’ art. 153.4 LCSP 2017, si per causes imputables a l’ adjudicatari no s’ hagués formalitzat el contracte dins del termini indicat se li exigirà l’ import del 3% del pressupost base de licitació,  IVA exclòs, en concepte de penalitat, que es farà efectiu en primer lloc contra la garantia definitiva, si s’ hagués constituït.

Aquestes penalitats poden imposar-se independentment del sistema d’adjudicació del contracte, per la qual cosa es concep la seva imposició en un procediment obert simplificat ordinari, amb l’única peculiaritat que no procedirà la constitució de garantia provisional per part dels licitadors (art. 159.4.b LCSP 2017), per la qual cosa la penalitat no es pot fer efectiva contra la mateixa,  sense perjudici que en tractar-se d’un ingrés de dret públic, la hisenda local ostentarà les prerrogatives establertes legalment per a la hisenda de l’Estat (art. 2.2 TRLRHL).

Conclusions

1a. La imposició de penalitats és independent de la forma d’ adjudicació del contracte.

2a. Si el contracte no s’ adjudica per causa imputable al licitador, se li exigirà l’ import del 3% del pressupost base de licitació, IVA exclòs, en concepte de penalitat, que es farà efectiu, en primer lloc, contra la garantia provisional, si s’ hagués constituït.

3a. El mateix import s’ imposa en concepte de penalitat per manca de formalització del contracte si bé aquesta es farà efectiva, en primer lloc, contra la garantia definitiva, si s’ hagués constituït.

Font: El Dret Local

La entrada Penalitats en un obert simplificat ordinari se publicó primero en Fornell Consultors.

L’ajuntament ha pagat a alguns treballadors uns endarreriments del 2,5% corresponents a l’exercici 2025. A uns treballadors se’ls han abonat el febrer del 2026 i a d’altres el maig del 2026. Entenc que els primers els han de declarar ara en la renda del 2025 i que els del maig poden declarar-los en la renda del 2025 o en la del 2026, segons indica la Nota de l’AEAT.

La meva pregunta es refereix al pagador, en aquest cas l’ajuntament, que ha realitzat els pagaments al febrer i maig de 2026. En quina declaració model 111 els ha d’incloure?

Els treballadors als quals se’ls ha pagat al febrer ens demanen un certificat de retencions addicional per a la renda del 2025. Però si l’ajuntament declara aquests endarreriments el febrer del 2026, aquest certificat es generarà quan es presenti el model 190 del 2026, és a dir, el gener del 2027. Què s’ha de lliurar ara al treballador per part de l’empresa?

Resposta

D’acord amb el que preveu l’article 14.1.a) de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i de modificació parcial de les lleis dels Impostos sobre Societats, sobre la Renda de no Residents i sobre el Patrimoni -LIRPF- els rendiments del treball i del capital s’haurà d’imputar al període impositiu en què siguin exigibles pel seu perceptor,   disposant l’ art. 14.2.b) LIRPF que:

«Quan per circumstàncies justificades no imputables al contribuent, els rendiments derivats del treball es percebin en períodes impositius diferents a aquells en què van ser exigibles, s’ imputaran a aquests, practicant-se, en el seu cas, autoliquidació complementària, sense sanció ni interessos de demora ni cap recàrrec. Quan concorrin les circumstàncies previstes en el paràgraf a) anterior, els rendiments es consideraran exigibles en el període impositiu en què la resolució judicial adquireixi fermesa.

L’ autoliquidació es presentarà en el termini que hi ha entre la data en què es perceben i el final de l’ immediat termini de declaracions per l’ impost.»

Per determinar el període impositiu en què les quantitats abonades van ser exigibles hem d’acudir al que disposa l’article 3.1 del RD llei 14/2025, de 2 de desembre, pel qual s’ aproven mesures urgents en matèria de retribucions en l’ àmbit del sector públic, l’ apartat primer del qual disposa:

«Les Administracions públiques establiran el calendari d’ abonament dels imports i endarreriments corresponents a l’ exercici 2025, en el marc corresponent de la negociació sindical de cada àmbit d’ administració. Aquest abonament es podrà distribuir durant els exercicis 2026, 2027 i 2028 o fer-se efectiu en el mes de desembre de 2025.»

En canvi, i segons disposa l’article 3.2 del RD llei 14/2025:

«En el sector públic estatal, en canvi, i segons disposa l’apartat segon, l’increment corresponent a 2025 s’haurà de fer efectiu en el mes de desembre de 2025, abonant-se com a endarreriments els imports corresponents des del mes de gener de 2025.»

Per tant, s’ haurà d’ estar al calendari d’ abonament aprovat per l’ ajuntament per determinar l’ exigibilitat i consegüent imputació temporal de les quantitats abonades en concepte d’ endarreriments, entenent que a falta d’ aprovació d’ un calendari específic s’ hauran d’ entendre exigibles el desembre de 2025.

En aquest cas, d’acord amb l’article 78.1 del RD 439/2007, de 30 de març, pel qual s’aprova el Reglament de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques -RIRPF-, l’obligació de practicar retencions i ingressos a compte neix en el moment en què se satisfan o abonin les rendes, operant sota un criteri estricte de caixa per a l’entitat retenidora. Per tant, atès que l’ ajuntament no va realitzar cap desemborsament per aquest concepte durant l’ exercici natural de 2025, no resulta viable modificar ni rectificar les autoliquidacions del model 111 presentades en aquest any.

L’ajuntament haurà d’incloure doncs les retencions practicades sobre aquests endarreriments exclusivament en les declaracions periòdiques corresponents al període en què efectivament es van realitzar els pagaments corresponents a l’exercici 2026, havent-se de declarar com a tals endarreriments de 2025 en el model 190 corresponent a l’exercici 2026.

Els perceptors d’ aquests increments retributius els declararan, segons la data en què els haguessin cobrat efectivament. Si els endarreriments es perceben pel treballador entre l’ 1 de gener de 2026 i el 7 d’ abril de 2026, és a dir, abans de l’ inici del termini de presentació de les declaracions de l’ IRPF de 2025, s’ han d’ incloure en la pròpia autoliquidació de 2025.

En aquest cas, caldrà que l’ ajuntament informi els treballadors afectats dels imports corresponents als endarreriments que han d’ incloure en la seva declaració de Renda 2025, advertint-los que hauran d’afegir-ho a la seva declaració, modificant la casella 03 de rendiments del treball del model de Renda 2025.

Si els endarreriments corresponents al 2025 es van pagar a partir del 8 d’abril de 2026 el treballador pot incloure’ls en la declaració d’IRPF 2025, si no l’ha presentat encara, o si ja l’hagués presentat, haurà de presentar una autoliquidació rectificativa de la Renda del 2025 ja presentada.

Conclusions

1a. Les retencions corresponents als endarreriments del 2025 satisfets el 2026 s’han de declarar per l’ajuntament en els models 111 del període en què es produeixi efectivament el pagament, atès que l’obligació de retenir neix en el moment de l’abonament de les rendes. En conseqüència, aquests imports s’ hauran d’ incloure així mateix en el model 190 corresponent a l’ exercici 2026, identificats com a endarreriments imputables a exercicis anteriors.

2a. La imputació dels endarreriments en l’ IRPF del treballador i la declaració de les retencions pel pagador obeeixen a regles diferents. Mentre el treballador pot haver d’imputar les quantitats a l’exercici 2025 per aplicació de les regles especials d’imputació temporal de la LIRPF, l’ajuntament ha de declarar les retencions en l’exercici 2026, quan es van realitzar els pagaments.

Font: El Dret Local

La entrada Endarreriments salarials i tributació a IRPF se publicó primero en Fornell Consultors.

En el cas que una parcel·la urbana estigui al 50 % a nom d’un propietari en ple domini i l’altre 50 % correspongui a un fill com a nu propietari (sent l’usdefruit titularitat de la cònjuge), a qui s’ha d’emetre el rebut de l’IBI?

És a dir, el dret d’usdefruit (art. 61.1.c TRLRHL) es predica únicament sobre el 50 % de la parcel·la, mentre que el dret de propietat plena (art. 61.1.d) recau sobre l’altre 50 %.

Entenc que els nusos propietaris no estan obligats al pagament en cap cas, però el rebut s’ha d’emetre íntegrament a la usufructuària, o s’ha d’emetre un 50 % a la usufructuària i l’altre 50 % al propietari en ple domini?

Resposta

L’ art. 61 del RDLeg. 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals -TRLRHL-, configura el fet imposable de l’impost sobre béns immobles -IBI-, establint:

«1. Constitueix el fet imposable de l’impost la titularitat dels drets següents sobre els béns immobles rústics i urbans i sobre els immobles de característiques especials:

1. a) D’ una concessió administrativa sobre els mateixos immobles o sobre els serveis públics a què es troben afectes.
2. b) D’ un dret real de superfície.
3. c) D’ un dret real d’ usdefruit.
4. d) Del dret de propietat.
5. La realització del fet imposable que correspongui d’entre els definits en l’apartat anterior per l’ordre en ell establert determinarà la no-subjecció de l’immoble urbà o rústic a les restants modalitats en el mateix previstes. (…)”

D’ acord amb aquest precepte, la concurrència d’ un els drets previstos a l’ art.  61.1 TRLRHL exclou la subjecció de l’ immoble a les modalitats restants en l’ ordre fixat. Per aquest motiu, l’ existència d’ un dret d’ usdefruit sobre un immoble desplaçaria el gravamen sobre el dret de propietat, fent que l’ usufructuari assumeixi la condició de subjecte passiu a títol de contribuent, alliberant d’ aquesta manera el nu propietari.

Tradicionalment, aquest precepte s’ ha interpretat d’ una forma literal, de manera que, si existia, per exemple, un dret d’ usdefruit sobre un bé immoble, amb independència que aquest recaigués sobre la totalitat o només una porció del mateix, l’ usufructuari havia de suportar la totalitat de l’ impost. Així, la Consulta vinculant de la DGT V0475-18 de 21 de febrer, mantenia:

«Com a conseqüència de la prelació de drets establerta a l’ article 61.2 del TRLRHL, l’ existència d’ un d’ ells exclou com a subjectes passius els titulars dels drets enumerats posteriorment, de manera que només pot ser subjecte passiu el titular d’ un d’ aquests drets: en primer lloc, el concessionari, si no n’ hi ha, el superficiari,  en el seu defecte, l’ usufructuari i en absència dels anteriors, el propietari, però mai concurrentment, llevat de l’ excepció prevista per als béns immobles de característiques especials.

(…)

Per tant, en el cas plantejat, el subjecte passiu serà el consultant com a titular del dret d’ usdefruit, encara que el seu dret d’ usdefruit només recaigui sobre el 50% del bé immoble. Tot això, sens perjudici de la facultat de repercutir la càrrega tributària suportada sobre la resta de titulars de drets sobre aquest bé immoble, conforme a les normes de dret comú.»

Tanmateix, aquesta interpretació ha estat corregida per la jurisprudència del TS que, en la seva sentència de 12 de desembre de 2022, interpreta l’ art. 61.2 TRLRHL en el sentit que:

“… atenent al principi de capacitat econòmica, en els supòsits d’ un dret real d’ usdefruit que no s’ estengui sobre la totalitat d’ un bé immoble sinó únicament sobre una part d’ aquest, l’ usufructuari, en la seva condició de subjecte passiu, ha de fer front al deute tributari en proporció a la seva quota de participació en el dret real d’ usdefruit sobre l’ immoble.»

És a dir, quan el dret d’ usdefruit és parcial i coexisteix amb drets de ple domini sobre altres fraccions indivises del mateix immoble, es genera una concurrència de fets imposables que s’ ha de gravar de manera proporcional a les respectives participacions dels comuners. Aquesta interpretació és l’ única compatible amb el principi constitucional de capacitat econòmica consagrat en l’ art. 31.1 CE, ja que obligar un usufructuari parcial a satisfer la totalitat de l’ impost significaria fer-li tributar per una manifestació de riquesa que pertany en exclusiva al titular del ple domini restant.

En aquesta línia, la Consulta vinculant de la DGT V0099-25 de 5 de febrer considera que:

“… en el cas que sobre un mateix bé immoble coexisteixi el dret d’ usdefruit que no s’ estengui sobre la totalitat de l’ immoble juntament amb el dret de propietat, el fet imposable de l’ IBI es realitza per ambdós drets, és a dir, que queden gravats per aquest impost tant el dret d’ usdefruit com el dret de propietat,  cadascun per la part del bé immoble sobre la qual recau.

Així, en realitzar-se respecte dels immobles objecte de la consulta el fet imposable de l’IBI, tant pel dret d’usdefruit com pel dret de propietat, hi haurà dos subjectes passius: el propietari i el titular del dret d’usdefruit, estant ambdós obligats al pagament de l’impost pel seu respectiu dret.»

Per tant, en el cas consultat, el propietari del 50% indivís de la parcel·la en ple domini és subjecte passiu de l’impost per aquest percentatge. Per la seva banda, la usufructuària respondrà de l’ altre 50%. El nu propietari no fa el fet imposable de l’ impost.

Conclusions

1a. Quan l’ usdefruit recau únicament sobre una part de l’ immoble, l’ usufructuari només és subjecte passiu de l’ IBI respecte d’ aquesta participació.

2a. El nu propietari no té la condició de subjecte passiu de l’ IBI, en quedar desplaçat per l’ existència del dret d’ usdefruit sobre la seva participació.

Font: El Dret Local

La entrada IBI i usdefruit: qui paga quan hi ha diversos titulars? se publicó primero en Fornell Consultors.

En aquest ajuntament se’ns planteja un dubte sobre com s’ha d’entendre el permís per hospitalització.

En el supòsit que existeixi hospitalització, l’ article 37 de l’ Estatut dels treballadors estableix:

«b) Cinc dies per accident o malaltia greus, hospitalització o intervenció quirúrgica sense hospitalització que precisi repòs domiciliari del cònjuge, parella de fet o parents fins al segon grau per consanguinitat o afinitat, inclòs el familiar consanguini de la parella de fet, així com de qualsevol altra persona diferent de les anteriors que convisqui amb la persona treballadora en el mateix domicili i que requereixi la cura efectiva d’ aquella.»

Suposem un cas en què l’hospitalització té una durada de 3 dies. Entenem que el permís ha de ser de 3 dies o s’estén igualment fins als 5 dies?

Així mateix, en cas que es requereixi cura domiciliària, un cop finalitzada l’hospitalització, començaria llavors un nou període de 5 dies o es considera inclòs dins del permís per hospitalització?

Concretem amb un exemple: un familiar dins del grau de consanguinitat previst en la norma roman ingressat 3 dies i posteriorment necessita cura domiciliària. Aquest període seria de 2 dies addicionals fins a completar els 5, o serien 5 dies complets des de l’alta hospitalària, de manera que el permís total ascendiria a 8 dies (3 per ingrés i 5 per cura domiciliària)?

Resposta

Respecte del personal laboral en general i, per tant, també de les administracions públiques llevat de conveni col·lectiu específic, diverses sentències han interpretat l’article 37 del RDLeg 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors -ET/15-.

La sentència del TS de 13 de novembre de 2025, estableix amb rotunditat que els dies de permís s’han d’entendre laborables:

«7. Sobre això, si bé és cert que l’article 37.3 b) i b bis de l’ET res indiquen sobre la naturalesa natural o hàbil dels dies del permís d’hospitalització o el de mort, el cert és que, com es ve sostenint per aquesta Sala IV, el permís només és concebible si es projecta sobre un període de temps en què existeix obligació de treballar,  doncs de el contrari mancaria de sentit que el seu principal efecte fos «absentar-se de la feina». Per això, el normal és que els permisos es refereixin a dies laborables i aquesta és la interpretació que s’ha de fer de l’ET, conforme a més a l’article 6 de la Directiva que així ho estableix expressament.»

De l’altra, la sentència del TS de 4 febrer de 2026, estableix sobre la forma de gaudir del permís:

«En definitiva, el que es deriva de tot el que es porta dit, és que els permisos per a cures de familiars a què es refereix l’ art. 37.3 b/ de l’ ET, no poden administrar-se de tal manera que el seu inici es vinculi necessàriament a l’ esdeveniment del qual depenen, sense deixar per això marge per a una distribució racional que permeti una assistència planificada i més eficaç de la persona amb necessitats en funció de les circumstàncies concurrents.

Importa assenyalar que la nostra decisió en aquest cas es limita al ja indicat, de manera coherent amb els termes del debat, sense prejutjar ni determinar per tant altres discrepàncies que poguessin plantejar-se sobre el desenvolupament d’aquests permisos.»

L’ esmentada sentència de 13 de novembre de 2025 també recull l’ assimilació a aquests efectes entre l’ alta hospitalària i l’ alta mèdica, reiterant un criteri anterior:

«Hem explicat que cal diferenciar entre l’alta hospitalària i l’alta mèdica. Aquest permís es pot gaudir després de l’ alta hospitalària sempre que el familiar no estigui curat. Segons el parer d’ aquesta Sala, el fraccionament del gaudi d’ aquest permís no evidencia que es pugui gaudir després de l’ alta mèdica. L’ ingrés hospitalari pot prolongar-se en el temps. Un cop cursada l’alta hospitalària sense alta mèdica, la cura del pacient al seu domicili durant la convalescència, també es pot prolongar. El treballador que gaudeix d’ aquest permís pot fraccionar-lo i tenir cura del seu familiar tant a l’ hospital com al seu domicili, sempre que no s’ hagi cursat l’ alta mèdica. El que no és admissible és que el familiar estigui curat, fins i tot reincorporat a la feina, i mentrestant el treballador continuï gaudint d’ un permís que no té justificació. Si el cònjuge o parent hospitalitzat o malalt també presta serveis laborals, la tesi de la sentència recorreguda suposaria que el cuidador seguiria gaudint del permís de cinc dies mentre que el familiar s’hauria reincorporat a la feina.»

Sobretot amb els criteris de l’última sentència, una hospitalització de 3 dies que suposi una alta mèdica (curació), únicament donaria dret a un permís de tres dies.

I si després de l’alta hospitalària no hi ha alta mèdica, sinó que continua una hospitalització domiciliària per a la curació de la mateixa dolència, es tractaria del mateix permís global (5 dies en total), fins a l’alta mèdica i amb el màxim de 5 dies, dies que no han de ser continuats necessàriament ni iniciar-se amb l’hospitalització.

Finalment, recomanem la lectura de la consulta relacionada «Abast del permís de treballador municipal per hospitalització en cas d’intervenció ambulatòria amb repòs domiciliari».

Conclusions

1a. Segons la jurisprudència citada, una hospitalització de 3 dies que suposi una alta mèdica (curació), únicament donaria dret a un permís de tres dies.

2a. I si després de l’alta hospitalària no hi ha alta mèdica, sinó que continua una hospitalització domiciliària per a la curació de la mateixa dolència, es tractaria del mateix permís global (5 dies en total), fins a l’alta mèdica i amb el màxim de 5 dies, dies que no han de ser continuats necessàriament ni iniciar-se amb l’hospitalització.

Font: El Dret Local

La entrada Permís per hospitalització: criteri actualitzat se publicó primero en Fornell Consultors.

Aquest ajuntament no disposa de RLT. Les retribucions del personal laboral es regulen en el conveni col·lectiu i ara es pretén igualar les retribucions del personal laboral amb les del personal funcionari mitjançant una modificació de les taules salarials del conveni, al·legant el principi d’igualtat. L’ equiparació afectaria, per exemple, els Grups II amb el Grup A2 i els Grups III amb el C1.

És això viable? En el cas d’auxiliars i administratius sembla més fàcil de justificar, però i en la resta de categories?

Resposta

En ocasions s’ ha plantejat, com fa l’ entitat consultant, que les retribucions del personal laboral i del personal funcionari ha de ser equivalents, en el cas que ambdues categories de personal realitzen les mateixes funcions.

No obstant això, els nostres tribunals de justícia han estat rotunds recordant que no sembla viable una equiparació automàtica de les taules salarials del personal laboral amb les retribucions del personal funcionari només invocant el principi d’ igualtat, perquè els règims jurídics d’ aplicació són diferents en cada cas. Així, l’ art 7. del RDLeg 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic -TREBEP- disposa que:

«El personal laboral al servei de les administracions públiques es regeix, a més de per la legislació laboral i per les altres normes convencionalment aplicables, pels preceptes d’ aquest Estatut que així ho disposin.»

En matèria de retribucions, l’ art. 27 TREBEP indica que:

«Les retribucions del personal laboral es determinaran d’ acord amb la legislació laboral, el conveni col·lectiu que sigui aplicable i el contracte de treball, respectant en tot cas l’ establert a l’ article 21 del present Estatut.»

Així, els nostres tribunals han entès que el principi d’igualtat retributiva consagrat en els arts. 14 CE i 28 del RDLeg 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors -ET/15- exigeix, com a pressupost necessari, que les situacions subjectives que es comparen siguin efectivament homogènies o equiparables,  de manera que el terme de comparació no resulti arbitrari o capritxós. Per determinar si escau l’ equiparació salarial entre dues categories professionals resulta imprescindible establir les funcions d’ ambdues i precisar les que efectivament es realitzen, aplicant-se el principi d’ igual retribució a treball d’ igual valor. Les diferències retributives entre personal laboral i personal funcionari no vulneren per se el dret a la igualtat quan el tracte diferenciat deriva que la normativa aplicable els atorga un tractament diferenciat fundat en dades objectives, com el fet que cada grup porta a terme treballs de naturalesa diferent en la relació de llocs de treball,  de manera que la pròpia diferenciació en els treballs i responsabilitats assumides justifica el diferent tractament retributiu i la seva plena acomodació a la legalitat vigent. En absència de criteri objectiu que ho justifiqui, el principi d’igualtat imposa retribuir de manera equivalent llocs de treball d’idèntic contingut, independentment de la naturalesa del vincle de l’empleat públic, però quan les funcions no són anàlogues i hi ha diferència en les responsabilitats i tasques de coordinació i gestió assumides, la diferència retributiva resulta objectivament justificada i no constitueix discriminació (sentència del TSJ Galícia de 19 gener de 2026). 

En el mateix, sentit, l’ AN ha indicat que el principi d’ igualtat retributiva consagrat en l’ art. 28 de l’ Estatut dels Treballadors exigeix que la retribució sigui idèntica en termes globals per treballs d’ igual valor, però no imposa necessàriament l’ equiparació en cadascun dels components retributius individuals. Per a l’ aplicació d’ aquest principi resulta imprescindible que la part demandant acrediti que els treballs objecte de comparació són efectivament d’ igual valor, no essent suficient la mera al·legació de similitud funcional. En els sistemes de retribució variable, l’empresa gaudeix de facultat per establir objectius diferenciats i fixar quanties diferents de bonus o incentius per a diferents col·lectius professionals en funció dels seus legítims interessos corporatius, sempre que no vulneri drets fonamentals ni incorri en discriminacions il·lícites. La interpretació dels pactes i acords col·lectius s’ha de fer conforme als criteris literal, sistemàtic, històric i finalista establerts per la jurisprudència del TS. Una clàusula de remissió genèrica en un acord col·lectiu que estableixi que un determinat col·lectiu percebrà «les condicions» d’un altre col·lectiu no implica automàticament l’equiparació en tots els conceptes retributius, especialment en matèria de retribució variable subjecta a objectius, quan aquesta equiparació no s’estableix de forma expressa i les funcions, responsabilitats i aportació al resultat empresarial són objectivament diferents (sentència de l’AN de 6 febrer de 2026).

I també recorda el TSJ Aragó que el TREBEP no estableix equiparació entre funcionaris públics i personal laboral excepte en allò que expressament així s’ indiqui, no existint tal equiparació expressa en matèria retributiva. Les retribucions del personal laboral es determinen conforme a la legislació laboral, el conveni col·lectiu aplicable i el contracte de treball, segons disposa l’article 27 TREBEP. Les diferències de règim retributiu entre personal funcionari i personal laboral no són contràries al principi d’ igualtat de l’ art. 14 CE, perquè els termes de comparació no són equiparables. La necessitat de valoració del lloc de treball d’ un empleat laboral, per no correspondre’ s la seva funció amb les categories recollides en el conveni col·lectiu aplicable, no implica que la retribució hagi d’ equiparar-se a la de la categoria funcionarial de contingut funcional similar, havent de determinar-se conforme al contracte de treball, al conveni d’ àmbit superior o a la negociació col·lectiva en l’ àmbit de l’ entitat ocupadora. No hi ha infracció del dret a la igualtat de tracte pel fet de no aplicar-se al personal laboral la retribució corresponent a la categoria o lloc de treball similar exercit per personal funcionari de la mateixa Administració Pública (sentència del TSJ Aragó de 9 abril de 2024).

El problema principal que troba entitat consultant és l’ absència de RLT, ja que és aquest l’ instrument cridat a definir les funcions de cada lloc de treball. D’ aquesta manera, si volgués assolir-se aquesta igualtat de retribucions, el correcte seria realitzar prèviament un estudi de les funcions que cada empleat realitza identificant si hi ha identitat real de funcions, titulació exigida, responsabilitat, condicions de prestació i encaix professional. Per tant, entenem que no se’ n pot produir una com a regla general ni per simple translació del grup funcionarial al laboral.

Recomanem la lectura de la consulta «Diverses qüestions relatives a l’equiparació salarial del personal laboral al personal funcionari anàleg».

Conclusions

1a. Les retribucions del personal laboral al servei de les administracions públiques es determinen d’ acord amb la legislació laboral, el conveni col·lectiu que sigui aplicable i el contracte de treball corresponent, essent la RLT l’ instrument de planificació de recursos humans en el qual s’ ha de concretar l’ òrgan o dependència d’ adscripció, la seva denominació, les retribucions complementàries lligades al lloc i el seu sistema de provisió,  entre d’ altres.

2a. Entenem que no és possible una translació directa, tal com es pretén, de retribucions entre grups de funció, ja que la naturalesa jurídica de la relació és diferent i, d’ entrada, l’ Ajuntament no té una RLT que permeti identificar i comparar les funcions que es realitzen.

Font: El Dret Local

La entrada Equiparar retribucions del personal laboral amb el funcionari sense RLT se publicó primero en Fornell Consultors.

En relació amb l’aprovació de l’oferta d’ocupació pública -OEP- que aquest ajuntament pretén dur a terme, es demana que es determini amb claredat:

– La prelació normativa aplicable a l’ OEP en l’ àmbit local.

– El termini concret per aprovar l’ OEP un cop aprovat el pressupost municipal.

– Les conseqüències jurídiques derivades d’ aprovar l’ OEP fora del termini legalment exigible.

– El procediment d’ aprovació de l’ OEP.

– I, finalment, si en la situació actual de pròrroga pressupostària de l’ Estat, s’ ha de considerar vigent la taxa de reposició prevista en la Llei de Pressupostos Generals de l’ Estat per al 2023, a l’ efecte de limitar el creixement de l’ OEP.

Resposta

En relació amb les qüestions plantejades, a la primera d’elles la normativa reguladora de l’Oferta d’Ocupació Pública, ve constituïda amb caràcter general i bàsic per a totes les administracions per l’establert en l’article 70 del RDLeg 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de l’estatut bàsic de l’empleat públic -TREBEP-,  pel que fa a les administracions locals, pel que disposen els articles 91 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local -LRBRL-, i l’article 128 del RDLeg 781/1986, de 18 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de Règim Local -TRRL-,  tot això modulat per l’assenyalat anualment en les lleis de pressupostos generals de l’Estat amb caràcter bàsic, sent l’última aprovada la Llei 31/2022, de 23 de desembre, de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2023                            -LPGE 2023-,que regula l’OEP en el seu art.

Quant a la segona qüestió plantejada, el termini per a l’aprovació de l’oferta d’ocupació pública -OEP-, una vegada aprovat el pressupost, ve establert en l’article 128.1 TRRL:

«1. Les Corporacions locals aprovaran i publicaran anualment, dins del termini d’un mes des de l’aprovació del seu Pressupost, l’oferta d’ocupació pública per a l’any corresponent, ajustant-se a la legislació bàsica de l’Estat sobre funció pública i als criteris que reglamentàriament s’estableixin en desenvolupament de la normativa bàsica estatal per a la seva deguda coordinació amb les ofertes d’ocupació de la resta de les Administracions Públiques.»

Ara bé, ja hem assenyalat en anteriors consultes com l’Aprovació de l’OEP fora del termini establert a la LRBRL. Quines conseqüències té?», que l’aprovació fora d’aquest termini, no comporta cap conseqüència, tractant-se d’una mera irregularitat no invalidant, a això contribueix l’assenyalat pels apartats 2 i 3 de l’art. Tres LPGE 2023, que permeten l’acumulació de vacants produïdes l’any a l’OEP, sempre que aquesta s’aprovi en el primer semestre de l’any, i que condiciona la validesa de l’oferta a què es publiqui abans de final d’any al diari oficial.

Quant a la tercera, ja l’ hem contestat anteriorment, realment la validesa de l’ OEP queda condicionada al fet que es publiqui abans de la finalització de l’ any.

Pel que fa a la quarta, els recomanem el model d’expedient «Aprovació de l’Oferta d’ocupació pública».

Finalment, i quant a la cinquena, en la recent consulta «Aprovació pels ens locals de l’oferta d’ocupació pública per a 2026», defensem la vigència quant a la taxa de reposició de la prorrogada LPGE 2023 la qual regula la mateixa en el seu art.

– La TRE ordinària (baixes menys altes definitives) que ascendeix amb caràcter ordinari al 110%, sent del 120% en els sectors prioritaris i entitats locals que tinguin amortitzat el seu deute financer, podent afegir (no computen) les places declarades indefinit no fix per sentència. El seu càlcul es conté en l’ art. 20.Tres.1 LPGE 2023:

«Per calcular la taxa de reposició d’ efectius el percentatge de taxa màxim autoritzat s’ aplicarà sobre la diferència entre el nombre d’ empleats fixos que, durant l’ exercici pressupostari anterior, van deixar de prestar serveis i el nombre d’ empleats fixos que s’ haguessin incorporat en el referit exercici, per qualsevol causa llevat dels supòsits previstos a l’ apartat tres.4,  o reingressat des de situacions que no comportin la reserva de llocs de treball.»

– Els nous serveis (art. 20.Tres.4 LPGE 2023)«f) Les places necessàries per a la posada en marxa i funcionament de nous serveis l’establiment dels quals vingui imposat en virtut d’una norma estatal, autonòmica o local.»

– Una taxa específica per a la reducció de la temporalitat (art. 20.Dos.4 LPGE 2023), en aquests termes:

«Cada Administració podrà autoritzar, amb caràcter extraordinari, una taxa específica que sigui necessària per donar compliment de l’objectiu previst en la Llei 20/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l’ocupació pública , que la temporalitat en l’ocupació pública no superi el 8 per cent de les places de naturalesa estructural en cadascun dels seus àmbits,  sempre que vingui justificat d’ acord amb l’ instrument de planificació plurianual amb què haurà de comptar.»

Resultant clar en aquesta regulació que les places convocades per promoció interna no computen, com ens indica l’ art. 20.Tres.4.b) LPGE 2023:

«No computaran per a la taxa de reposició i, per tant, no es tindran en compte per al seu càlcul:

(…)

62. b) Les places que es convoquin per promoció interna, ni els cessaments derivats d’aquests processos, llevat dels supòsits d’accés per aquest sistema al Cos de Catedràtics d’Universitat, en els termes previstos a l’article 62.2 de la Llei Orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d’universitats (…)»

Tot i que sí que s’hauran d’incloure a l’OEP, com assenyala la sentència del TS de 3 de març de 2022.

Al nostre judici, mantenir aquesta interpretació és la posició més garantista, evitant així possibles impugnacions o anul·lacions posteriors de les OEP’s aprovades.

No obstant això, hem d’assenyalar que, en aquest moment, existeixen nous pronunciaments judicials quant a l’aplicació de la taxa de reposició d’efectius de la LPGE 2023, si bé ho són de jutjats contenciosos administratius, ja que no hem localitzat cap sentència de TSJ.

Així la sentència del Jutjat contenciós administratiu núm. 2 d’Alacant de 5 de desembre de 2025 afirma que:

«La restricció continguda en l’àmbit de la taxa de reposició d’efectius (…) té únicament una vigència anual, això és, fins al 31 de desembre de 2023, no podent fer-se efectiva a l’exercici 2024.

(…) A més, que la mateixa Administració de l’Estat, en aprovar les seves Ofertes d’Ocupació Pública per als exercicis 2024 i 2025 ha considerat que no regeix ja la taxa de reposició de l’article 20 de la LPG per als exercicis 2024 i 2025 ha considerat que no regeix ja la taxa de reposició de l’article 20 de la LPG per a l’exercici de 2023 no és viable, que, en contravenció amb els seus propis actes, imposi aquesta limitació a l’Ajuntament.»

Si l’entitat consultant decideix seguir aquesta interpretació, no hi cabria l’aplicació de taxa de cap reposició, però assenyalant de nou que a data d’avui només hi ha sentències dels Jutjats, no podent aventurar si finalment es veuran confirmades pels TSJ.

Conclusions

1a. A la primera qüestió plantejada, la normativa d’ aplicació ve establerta pel TREBEP, LRBRL i TRRL, modulats per l’ assenyalat anualment en les LPGE.

2a. A la segona qüestió plantejada, el termini és d’ un mes des de l’ aprovació del pressupost, com assenyala l’ art.128.1 TRRL. Ara bé, el seu incompliment no comporta cap conseqüència, tractant-se d’ una mera irregularitat no invalidant, a això contribueix l’ assenyalat pels apartats 2 i 3 de l’ art. 20. Tres LPGE 2023, que permeten l’acumulació de vacants produïdes l’any a l’OEP, sempre que aquesta s’aprovi en el primer semestre de l’any, i que condiciona la validesa de l’oferta a què es publiqui abans de final d’any al diari oficial.

3a. A la tercera, realment la validesa de l’ OEP queda condicionada al que es publiqui abans de la finalització de l’ any.

4a. A la quarta, els remetem al model d’expedient que hem referenciat al cos de la consulta.

5a. Finalment a la cinquena, venim sostenint en anteriors consultes l’aplicació de la TRE continguda en la prorrogada LPGE 2023, si bé existeixen nous pronunciaments judicials en l’àmbit dels jutjats contenciosos administratius que sostenen la no pròrroga de la regulació de la TRE de l’esmentada norma.

Font: El Dret Local

La entrada Aprovació de l’Oferta d’ocupació pública se publicó primero en Fornell Consultors.